Laia Ventayol G. “Ecotrò”

Un ecotò és una zona de transició entre dues comunitats o biomes adjacents diferents. Les arrels eco “llar”, i to “tensió”, unides a la paraula “tro”, el ressò vibrant del llamp, inciten a sentir-se a casa en la tensió tremolosa de l’espai a mitjan camí.  Laia Ventayol García és molt conscient de la dissolució de les divisions entre espais simbòlics i físics quan treballa en projectes que s’aproximen a l’aigua.

L’ecotò reverbera a través de l’espai expositiu. El projecte de l’artista, emergeix en aquesta membrana d’interacció on res és estàtic. Un moviment d’anada i tornada és necessari per a assumir que en el no-saber i en l’intercanvi resideix el coneixement que circula.

LAIA VENTAYOL GARCÍA           

ECOTRÒ

per la comissaria Aina Pomar Cloquell

Existeix una tècnica d’apnea entre les haenyeos, les comunitats de dones bussejadores de Corea del Sud, anomenada sumbisori, que es transmet de generació en generació. Després d’aguantar la respiració davall la mar, emergeixen a la superfície i exhalen ràpidament el diòxid de carboni acumulat al cos per a immediatament inhalar oxigen. D’aquest procés veloç en resulta un xiulet agut que podria comparar-se a l’alè furiós que expulsen les balenes en pujar a la superfície. Aquest té una freqüència alta que permet que les altres bussejadores el puguin sentir a través de l’aigua. Cada bussejadora té el seu propi sumbisori, una de les seves expressions de llenguatge marí.

El sentit de comunitat, protecció i respecte caracteritza la identitat d’aquestes “dones del mar” (la traducció literal de haenyeo) i n’assegura la continuïtat de l’ofici. Tot i que han passat de ser més de vint-i-cinc mil a menys de quatre mil bussejadores a l’illa de Jeju en els darrers cinquanta anys, moltes dones no tenen intenció de deixar la mar i la gran majoria poden bussejar passats els seixanta anys. Els cossos de les més velles varen exposar-se a temperatures extremadament fredes de les profunditats de l’aigua des de ben petites, i això els ha conferit una resistència pròpia d’éssers marins.

La cura del grup i el respecte als límits del propi cos són essencials. Hi ha una jerarquia interna entre les haenyeos que estableix a quin grup pertany cada bussejadora segons el temps que aguanta la respiració i la profunditat a la qual pot nedar. Les més experimentades poden aguantar la respiració durant dos minuts i baixar uns setze metres. Per a no aguantar més del que cadascuna pot, l’entrenament físic esdevé tant o més important que el mental. Es tracta de no sucumbir a la cobdícia quan veuen una presa suculenta que els aportarà una major paga. L’aprenentatge consisteix en un intercanvi amb el medi i una negociació amb el propi cos. L’equilibri no és fàcil quan el medi que t’acull és també el que se’t pot endur l’alè.

↝〜↝〜↝〜↝〜

El fer col·lectiu, l’aigua i la circulació de coneixements són sovint presents en el treball de Laia Ventanyol García. Hi ha, a més, una fascinació cap a les haenyeos pel fet d’existir en un espai híbrid. No pertanyen ni a la terra ferma ni a l’aigua, i a la vegada habiten ambdós. Tan important és poder pujar a la superfície com submergir-se. El sumbisori és un element de mediació entre aquests dos moviments i permet poder sortir de l’aigua, tenint cura que els pulmons els aguantaran en tornar a baixar.

N’hi ha d’altres que ajuden a continuar bussejant usant la mínima tecnologia. Les orelles de mar de nacre que reflecteixen la llum davall l’aigua són reclams que elles llancen al lloc on han identificat una presa i els permeten pujar a recuperar oxigen. Les boies, anomenades tewak, fetes de poliestirè i recobertes amb una tela taronja vistosa, serveixen de senyal i de penjadors de les xarxes on recullen la pesca.

Durant l’estada a Jeju, les tewaka que flotaven a la mar o les xarxes i restes de pesca a la vorera permetien a Laia Ventanyol García identificar grups de haenyeos a la costa. Després d’alguna tímida visita, l’artista va iniciar moviments d’aproximació. Els primers varen consistir en tres preguntes: “Heu pescat molt?”, “Us puc ajudar?” i “Us agraden les flors?”

Varen respondre “Sí” a les flors. N’acceptaren el gest i, amb aquesta confiança trobada, va poder treure-les de l’aigua.

Les flors mesuren així la decisió de passar del món líquid al món sòlid, el de les paraules. L’espai de la terra ferma on podem arribar a conèixer una de les figures centrals d’aquesta història: Hyun Sunijk Samdai, la Balena.

↝〜↝〜↝〜↝〜

Als passadissos quilomètrics dels mercats de Seül s’hi veuen alguns pops, peixos i crustacis coreans, però sobretot un desplegament d’abundància i exotisme: crancs de Rússia, musclos gegants de Noruega, i altres espècies marines de colors llampants. L’enginyeria dels tancs aquàtics permet crear circuits d’aigua que simulen ecosistemes marins per a exposar-ne les espècies en un medi hostil.

Les tècniques ancestrals de busseig i les eines sòbries que utilitzen les bussejadores de l’illa de Jeju contrasten amb les dinàmiques de consum i demanda d’aquests mercats, però no en són alienes.

Ventanyol García és molt conscient de la dissolució de les divisions entre espais simbòlics i físics quan treballa en projectes que s’aproximen a l’aigua. Recorda que l’aigua pot ser un arxiu, estàtic i situat, com el que anomenam local, però la seva fluïdesa permet que el coneixement arxivat es mogui globalment de forma interconnectada.

En aquest sentit, els treballs de Laia Ventanyol García recuperen el concepte de transcorporalitat de Stacey Alaimo,^[1] el qual defineix l’espai-temps on la corporalitat humana és inseparable de l’entorn, i per tant, es fa difícil presentar el medi natural com un espai inert d’extracció de recursos per al nostre ús: l’humà sempre s’entrellaça amb el món més-que-humà.

↝〜↝〜↝〜↝〜

Un ecotò és una zona de transició entre dues comunitats o biomes adjacents diferents. El límit entre un bosc i un prat, un estuari, zones de marea o aiguamolls són exemples d’aquests espais membrana on la biodiversitat és alta i densa, on organismes dels dos medis interaccionen.

Astrida Neimanis, coneguda per les seves teories lligades a l’hidrofeminisme entén els ecotòs com una membrana aquosa formada per les arrels eco ”llar”, i tò “tensió” que ens incita a aprendre a sentir-nos a casa en la tensió tremolosa de l’espai a mig camí: “No other home is available. In-between nature and culture, in-between biology and philosophy, in-between the human and everything we ram ourselves up against, everything we desperately shield ourselves from, everything we throw ourselves into, wrecked and recklessly, watching, amazed, as our skins become thinner.”^[2]

L’ecotò reverbera a través de l’espai expositiu. Aquest és un projecte que emergeix i es prolonga a través d’aquesta membrana d’intercanvi on res és estàtic. Un moviment d’anada i tornada és necessari per assumir que en el no-saber i en l’intercanvi resideix el coneixement que circula.

↝〜↝〜↝〜↝〜

En els texts recollits al seu llibre Inclinacions, Adriana Cavarero^[3] formula una crítica a la rectitud, mentre repassa com la postura inclinada ha estat presentada en l’art, la literatura i corrents filosòfics. Cavarero afirma, d’una banda, que la inclinació es pot relacionar amb la vocació de l’ofici artístic i en d’altres casos, lligat a un sentit tradicionalment maternal, ens condueix a una postura pròxima l’organització de les haenyeos: aquella que accepta la vulnerabilitat i la cura, i s’articula en sentit relacional.

En el seu mateix plec, les escultures de Ventanyol García fugen de la rectitud. La seva estructura arrodonida fa que estiguin immòbils només en certes posicions possibles. No tenen, en cap cas, la intenció de ser ni conclusives ni estàtiques. Ens traslladen a un àmbit tant llunyà com domèstic.

Les vesteixen reclams i enginyeries: teixits negres i taronges, copinyes nacrades, flors. Unes pengen, d’altres s’aferren per contacte magnètic. Són elements-membrana propis de zones de contacte que gronxen històries de cura i comunitat d’una altra illa llunyana.

^[1] Alaimo, Stacy & Hekman, Susan. Material feminisms. Indiana University Press. Bloomington & Indianapolis 2008, 338-264.

^[2] Neimanis, Astrida. “Hydrofeminism: Or, On Becoming a Body of Water.” a Undutiful Daughters: Mobilizing Future Concepts, Bodies and Subjectivities in Feminist Thought and Practice, eds. Henriette Gunkel, Chrysanthi Nigianni and Fanny Söderbäck. New York: Palgrave Macmillan, 2012. p. 108

^[3] Cavarero, Adriana. Inclinacions. Crítica de la rectitud. Fragmenta Editorial, 2022-

Bio de Laia Ventayol García

Laia Ventayol García (1984, Artà) és artista visual i investigadora. A la seva recerca, utilitza mitjans basats en el temps, com el video, la performance, la instal·lació o la conversa. A nivel conceptual, s’interessa per la circulació del coneixement i dels afectes, així com pel treball en col·lectiu. Resideix actualment a Mallorca, treballa a la Universitat de les Illes Balears, i es va formar anteriorment a Alemanya, a la Akademie der Bildenden Künste de Nürnberg, a la Hochschule für Gestaltung de Karlsruhe i a la Kunstakademie Münster.

Ha participat a diverses exposicions en grup, com són Ones Waves Olas al Casal Solleric de Palma i Intercanvis a Dilalica de Barcelona durant el 2023; All Together Now al Seoul Museum of Art Nanji Exhibition Hall i Fermentacions Especulatives al Centre Arbar de la Vall de Santa Creu al 2022; Uns altres temps el 2021 a The Green Parrot Barcelona i The King, the Garden-City, the Chorus & the Captain a Arnis durant el 2019. Com a exposicions individuals destaca Balancí a la Galeria Maior de Pollença i Über den Ton hinaus (a duo amb Jieun Kim) a la Kunsthalle de la Akademie der Bildenden Künste Nürnberg. Actualment és artista resident al centre de creació Casa Planas.

Bio Aina Pomar / Comissaria de l’exposició

Aina Pomar Cloquell (Palma, 1986) és comissaria independent i coordinadora de projectes. La seva pràctica curatorial se centra en la relació entre territori, identitat i models de pensament. Recentment, s’ha aproximat als estudis insulars, explorant la noció d’illa, arxipèlag i mar des d’una perspectiva relacional.

Ha comissariat projectes a Babel Mallorca, Santanyí; Studio Weil, Andratx; Casal Solleric, Palma; La Casa Encendida, Madrid; Copperfield, London; TACA, Palma; SCAN, London; i The Ryder Projects, London. Ha col·laborat com a investigadora i consultora per a projectes amb la School of Commons, Zurich, amb l’artista Yorgos Petrou i la plataforma de conservació marina Med Gardens (Fundació Cleanwave). Ha estat seleccionada per premis del Casal Solleric, Palma; el Premi Inéditos 2022, La Casa Encendida, Madrid; i per l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Anteriorment  ha estat gerent de la galeria Copperfield London i cap de projectes i residències a L21 Gallery, Palma. Actualment és coordinadora de programes públics a la Fundación Juan March Palma.