Edifici Moneo

L'empremta de Pilar Juncosa

L’edifici Moneo, seu de Miró Mallorca Fundació, va ser inaugurat el 19 de desembre de 1992 i actualment commemora el seu 25è aniversari. Va ser projectat pel reconegut arquitecte Rafael Moneo, guanyador del Pritzker Arquitecture Prize l’any 1996. És el resultat de la donació de Pilar Juncosa, viuda de Miró, que el 1986 cedeix uns terrenys i 42 obres perquè siguin subhastades per Sotheby’s a benefici de la institució.

El desenvolupament urbanístic dels anys 70 preocupa Joan Miró, que manifesta la seva inquietud pel destí dels seus tallers. D’aquesta manera, l’any 1981, gràcies a la visió de futur de l’artista i la seva dona, Pilar Juncosa, redacten els estatuts que regiran la Fundació i fan una cessió tant dels tallers com d’un fons d’obra i documental.

Els estudis de Joan Miró no eren un espai adequat ni suficient per a mostrar la col·lecció llegada i és quan es planteja la creació de la seu fundacional, que possibilita la integració de l’art en l’arquitectura i la creació d’un centre viu, en consonància amb els desitjos de l’artista.

Quan Moneo visità els terrenys per a la nova seu de la Fundació quedà consternat pel desastre urbanístic i això condicionà el seu disseny. L’edifici, des de la mateixa entrada, prova d’escamotejar al visitant la vista de les construccions dels voltants.

Moneo planteja dos elements arquitectònics de formigó, nítidament diferenciats, tot i que estretament enllaçats. D’una banda, una construcció lineal de tres plantes i coberta plana per a albergar els serveis, amb un sol buit al nord i amb un pòrtic al sud fornit de brise-soleils que tamisen la llum. D’altra, un volum estrellat, amb una coberta negada d’aigua, una espècie de trompe-l’oeil que simula acostar la mar i l’horitzó a l’observador per a provar d’emular la visió de la qual gaudia Miró.

L’edifici Estrella: sala principal de l’edifici Moneo

La planta estrellada recorda una ciutadella que es defensa mitjançant els seus baluards de l’entorn urbanístic hostil que l’envolta. En canvi, l’interior s’allunya d’aquesta percepció.

Els murs exteriors de formigó filtren la llum amb un doble tamís de brise-soleils exteriors, revestits a l’interior de plaques translúcides d’alabastre. Quan el sol banya l’edifici aquest espai estrellat es torna una caixa de ressonància de llums reflectides pels estanys que el circumden. Les finestres baixes permeten al visitant establir contacte visual únicament amb els estanyols que l’envolten parcialment i amb els jardins.

L’exterior d’una de les puntes del volum estrellat està decorat amb un mural ceràmic, inspirat en una obra de Miró, realitzat per la ceramista Maria Antònia Carrió. Els jardins de la Fundació recuperen, en part, l’entorn natural perdut i, a més, permeten la fusió entre art i natura per la qual sempre havia advocat Miró.

En una entrevista concedida el 1951 Miró havia afirmat: “Una escultura hauria d’erigir-se a l’aire lliure, enmig de la natura.”[1] Les escultures de Miró als jardins de la Fundació obeeixen a aquests principis i es mesclen amb el seu entorn paisatgístic.

L’edifici dissenyat per Moneo proporciona a la Fundació Pilar i Joan Miró espais expositius, biblioteca, auditori, oficines, botiga i cafeteria. També la cafeteria alberga un mural ceràmic que realitzà Joan Gardy Artigas a partir de l’esbós per a la pintura mural de Cincinnati de l’any 1947, dibuix que es conserva a la col·lecció de la Fundació.

[1] Entrevista de Georges Charbonnier a Joan Miró, 1951, a Margit Rowell (ed.), Joan Miró: Selected Writings and Interviews, Londres: Thames and Hudson, 1987, pàg. 221.