Taller Sert

El somni de Miró

Després de continus desplaçaments, Joan Miró fixa la seva residència a Mallorca, on havia viatjat des de petit i on arriba per a instal·lar-s’hi el 1956. És quan Miró veu fet realitat el seu desig de tenir l’estudi somiat: el Taller Sert.

El projecte el realitza Josep Lluís Sert, arquitecte de reconegut prestigi i amic de Miró, representant del Moviment Modern en Arquitectura i, per aquella època, degà de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard. Sert duia 20 anys inhabilitat per a exercir a Espanya. Així aquest taller marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria.

Sert concep un edifici que s’adapta a les marjades del terreny. Miró el va anar assessorant sobre aspectes pràctics. Així, li va suggerir que tingués present el clima de Mallorca i les condicions ambientals del taller. Li va demanar una separació nítida entre la zona de treball i la de magatzem que li permetés distanciar-se de les teles que deixava en repòs, i li va recordar que la superfície de treball havia de tenir en compte les dimensions de les pintures de gran format, com el seu mural per a Cincinnati. La tardor de 1956 la construcció del taller dissenyat per Sert ja havia acabat i Miró es mostrava entusiasmat amb el resultat final.

“L’arquitectura mateixa pot esdevenir una peça d’escultura”

Josep Lluís Sert

Mitjançant nombrosos croquis i plànols Sert havia projectat per a Miró un taller a escala humana, que unia tradició i innovació. L’estructura de formigó contrasta amb els materials més tradicionals, propis de la Mediterrània, com la pedra o l’argila. El taller, de planta en forma de L, s’organitza en dos nivells coberts amb voltes. Les ones de la coberta introdueixen un moviment sinuós en l’estructura regular de l’edifici. Totes les façanes reben un tractament molt plàstic, fins i tot cromàtic; en particular la façana sud, que juxtaposa el blanc del formigó al color de l’argila i al blau, el vermell i el groc de la fusteria.

En definitiva, Sert estrena un nou llenguatge que supera la rigidesa i les limitacions del funcionalisme més ortodox i aposta per una arquitectura més plàstica i escultòrica, en consonància amb la seva idea que “l’Arquitectura mateixa pot esdevenir una peça d’escultura”[1].

 

A fi de crear un espai creatiu propici, Miró va anar poblant el seu taller amb un conjunt molt heterogeni d’elements que convivien en perfecta harmonia amb els seus utensilis de treball.

Encara avui dia el taller mostra aquest entorn creatiu de Miró i les teles, els olis, les aquarel·les, els llapis, els pinzells, els raspalls o les esponges continuen relacionant-s’hi amb la seva “col·lecció” d’objectes de la més variada procedència: postals, retalls de diari, elements extrets de la natura com pedres, papallones i copinyes, objectes provinents de la cultura popular mediterrània com siurells, rams, figuretes de betlem o de cultures llunyanes com les katxines dels indis Hopi o les màscares d’Oceania.

El Taller Sert és un edifici representatiu a Mallorca i ha estat declarat bé d’interès cultural (BIC).

 

Miró – Sert, la construcció d’una amistat

Miró i Sert s’havien conegut a principis dels anys 30 i des de llavors havien anat teixint vincles personals i professionals fructífers i duradors, consolidats per les seves inquietuds comunes. En especial, la seva voluntat d’integrar art i arquitectura i l’interès per la senzillesa, per arribar a l’essència de les coses[1]. La facilitat amb la qual conviuen les obres de Miró al Taller Sert fa palesa aquesta relació.

Miró participa a Barcelona en el naixement de les avantguardes, compartint idees i projectes amb els col·lectius ADLAN (Amics de l’Art Nou) i GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). L’artista hi troba la complicitat dels seus membres i de l’ideari que postulen, especialment de Joan Prats i Josep Lluís Sert. Arquitectes i artistes defensen els principis del racionalisme i la creença de la funció social de l’arquitectura[2].

El 1937 Sert i Luís Lacasa projecten el pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de París, carregat de significació política, que representa l’oportunitat de posar en pràctica l’anhelada fusió d’arquitectura i arts plàstiques. Miró hi pintà un oli de gran format, Pagès català en revolta (El segador).

El final de la Guerra Civil i la dictadura de Franco obligaren Sert a exiliar-se als Estats Units. Així doncs, Sert i Miró s’intercanviaren algunes de les seves idees sobre la concepció del projecte d’estudi per l’artista per correspondència. Durant la construcció del Taller Sert (1954-1957) la relació epistolar es molt intensa, deixant testimoni dels plantejaments arquitectònics aconseguits i del progrés de les obres. És supleix així la impossibilitat per part de l’arquitecte de seguir físicament l’evolució de les mateixes.

El fruit n’és una obra de maduresa en la qual Sert combina a la perfecció l’adequació de l’edifici al context geogràfic, a una tradició i a l’esperit de Miró. L’edifici aporta un aire renovador a l’escena de l’arquitectura moderna del seu temps, mitjançant un llenguatge propi, fort i definit, considerant-se el punt de partida de la seva posterior trajectòria arquitectònica.

[1] Josep Maria Rovira, José Luis Sert, 1901-1983, Milà: Electa, 2000, pàg, 251.

[2] AC. Documentos de Actividad Contemporánea. GATEPAC. {Barcelona. Madrid. San Sebastián}, núm. 18. Any V, segon trimestre 1935. La revista AC dedicada a l’arquitectura popular i als objectes artesans resulta aclaridora en relació amb aquest tema, perquè sintetitza el pensament compartit per Miró i Sert.

[3] Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Miró Sert. La construcció d’una amistat. 2007.