Miró mai vist

“Miró mai vist” reivindica l’artista inconformista a qui encara  queda molt per a dir, que posa en dubte la seva pròpia obra i mira cap endavant, cap a tot el que queda per a fer. Ens mostra una obra singular de l’última etapa de la seva trajectòria, que ens descobreix  l’autèntic Miró.

Serà a Mallorca on Miró trobi el silenci i la calma que li permetin allunyar-se del reclam internacional i dedicar-se de ple a la seva producció artística. A una edat avançada, més vital i lliure que mai, aconsegueix donar regna solta a una renovada actitud plàstica i inesperats reptes artístics. Un Miró salvatge i contestatari conviu amb un altre de reflexiu i abstret; el gest i l’instint davant l’ordre i la mesura, el seny i la rauxa.

El període que cobreix aquesta mostra coincideix amb dues grans exposicions retrospectives: una, que tingué lloc a l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona (novembre de 1968-gener de 1969) i, l’altra, al Grand Palais de París (17 de maig-13 d’octubre de 1974), esdeveniment que marcaria un moment de revisió i replantejament per a Miró i que desencadenaria un dels seus períodes més fructífers, condicionant la resta de la seva trajectòria creativa i la producció accelerada dels seus últims anys, que conforma precisament els fons de la Miró Mallorca Fundació.

També en les mateixes dates, Miró va celebrar la seva primera exposició individual a Palma, concretament a la Sala Pelaires a l’octubre de 1970. Pràcticament desconegut per al gran públic de Palma, Miró passaria de ser “el marit de Pilar” a convertir-se en un artista tan reconegut a la seva terra com fora de les seves fronteres.

La reinterpretació de Miró

Una imatge de Joan Miró a Son Boter dona la benvinguda a l’exposició “Miró mai vist”. L’artista hi apareix assegut sobre una caixa d’embalatge, al seu estudi, envoltat d’obres en curs, acoblaments i objectes que un dia es convertiran en escultures. Es tracta d’un instant congelat en la producció mironiana.

La intervenció sobre una obra ja existent, pròpia o d’altres autors, és representativa de la dècada dels anys 60 i 70, en què Miró es qüestiona a si mateix i inicia un procés de autorenovació artística.

El punt de partida d’aquesta obra és una fotografia de Josep Planas Montanyà, amic de Miró i testimoni del seu entorn, presa en una visita a Son Boter el 1966. Miró la va triar en una visita a l’estudi de Planas i li va encarregar revelar-ne una ampliació sobre llenç fotogràfic, apropiant-se de la imatge com a fons de la seva pròpia figuració.

“Miró mai vist” conté un altre exemple d’aquest tipus d’intervenció, treballant un cop més amb una imatge reinterpretada a Ballet romantique, de 1974. En aquesta obra Miró s’apropia una imatge preexistent i la reelabora, igual que havia fet amb la fotografia de Josep Planas Montanyà que obre la mostra.

Miró hi replanteja l’autoria artística alhora que, paradoxalment, hi crea una cosa completament seva. Tal com explica Jacques Dupin, els signes del seu llenguatge agredeixen alhora que respecten un suport ja habitat; no n’esborra les imatges anteriors, sinó que les reactiva en una mescla de respecte i revisió.

Ballet romantique s’exposa aquí per primer cop amb una pintura idèntica a la que li serví de base, en un estat anterior a la intervenció de Joan Miró. En coneixem ara la identitat de l’autor, Gascuña, que havia romàs a l’anonimat per haver-ne quedar tapada la signatura pels traços de l’artista.

El procés creatiu més experimental

A partir dels anys 60, la pintura de Miró es torna més gestual i directa, es deixa endur per l’accident i l’atzar, i recorre a tot tipus de suports i matèries: pinta damunt pells de vaca, làmines de suro, embalatges de plàstic. N’és un exemple la pintura sobre lona exposada a l’Espai Cubic, procedent de la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Com a suport d’aquesta peça, Miró tria una lona de considerables dimensions que tenia al seu estudi i que reutilitza per a pintar, treballant-la en terra i sense muntar en un bastidor, tal com revelen les fotografies del Taller Sert. A diferència d’altres obres, precedides per una llarga reflexió i dibuixos preparatoris, en aquesta ocasió l’artista aborda directament la tela i s’hi implica amb tot el cos, arribant a trepitjar-la i a deixar-hi les marques de l’enrajolat.

L’artista s’aproxima pel que fa al material; el tractament auster a força de grans traços i simples grafismes deixa al descobert l’autèntica naturalesa de la lona, ​​la seva trama severa i la seva textura tosca i opaca, qualitats que l’havien atret des del principi i l’havien incitat a intervenir-hi.

Miró a Mallorca

“Miró mai vist” reuneix obres i material documental que il·lustra la relació de Miró amb la Sala Pelaires. En destaca el dibuix realitzat a la primera pàgina del llibre d’honor de Pelaires, que s’inaugura a Palma l’agost de 1969 amb una exposició col·lectiva en la qual s’inclouen obres de Miró, Picasso i Tàpies. Joan Miró, poc donat a prodigar-se en públic, acudiria a la galeria poc després de la inauguració per a interessar-s’hi per un projecte que, amb les seves paraules, cercava “despertar tota aquesta gent”.

La primera exposició individual de Joan Miró a Pelaires tindria lloc el 1970, a la qual seguirien “Homenatge a Joan Prats”, el 1972, i “Sèrie Mallorca”, el 1973, de la qual s’inclouen aquí la invitació, el catàleg i la maqueta de la coberta d’aquest. La Sala Pelaires es convertirà en l’epicentre de l’art contemporani a Palma, un lloc de trobada i un pont cap a la modernitat, gràcies a la intervenció del mateix Miró, el qual decideix que sigui aquí on exposin ell i “els seus amics”: noms de la talla d’Alexander Calder o Josep Llorens Artigas. Però el canvi no només havia d’afectar la percepció de l’artista a l’illa, sinó que, com hem vist, la seva pròpia obra estava a punt de patir una gran convulsió.

Els tríptics “mai vists” junts

A l’Espai Estrella destaquen dos tríptics de grans dimensions, exposats junts per primer cop a Espanya: les tres obres del Reina Sofia Pintura I, Pintura II i Pintura III del 1973, que només s’havien exposat juntes a Frankfurt i Zurich el 2015-2016. I també les tres grans teles de la Fundació Joan Miró de Barcelona Femme devant le soleil I,  Femme devant la lune II,  Femme devant l’étoile-filante III, del 1974, que des de la retrospectiva del Grand Palais el 1974 no havien tornat a exposar-se les tres juntes.

Joan Miró recull el passat immediat dels seus recents viatges a Japó el 1966 i  el 1969. Destaca la simplicitat de l’exercici del traç, la intenció del qual era arribar a la màxima intensitat amb el mínim de mitjans. Un exercici d’introspecció i diàleg interior que es pot veure clarament en les Pintures.

Quant al tríptic provinent de la Fundació Miró de Barcelona, es reconeixen a primera vista el sol, la lluna i l’estel de cinc puntes. No obstant això, aquests signes mironians apareixerien tard en el procés d’execució d’aquestes obres, amb prou feines esbossats en les fotografies del taller de Son Boter, dialogant i creant espai entre elles. No són doncs els signes els que construeixen i delimiten el quadre sinó les figures i espais en negre, alhora retrat i paisatge, evocant els horitzons del primer mestre de Miró, Modest Urgell, del que també heretaria el cercle vermell, la lluna i l’estel.

L’orientalisme es palpa en el domini del negre, la cal·ligrafia i el buit, molt presents en la seva producció dels anys 70, i l’accent de l’ull amb el qual el personatge revela la seva presència. El negre anirà envaint progressivament el quadre fins a cobrir gairebé tota la seva superfície i relegar a un segon pla el blanc del fons i el joc dels signes.

Els llenços invertits

Dos de les obres més destacades de la col·lecció de la Fundació Pilar i Joan Miró a s’exposen ara com mai abans, resultat d’una rigorosa investigació sobre el procés creatiu mironià i la documentació visual de l’evolució dels dos grans llenços en l’estudi.

Aquests dos llenços són les obres de majors dimensions de la col·lecció, que s’exposen aquí per primera vegada en posició invertida. El format és el mateix que el del gran tríptic Bleu I, Bleu II i Bleu III pintat en 1961 en el Taller Sert. És molt probable que les dues obres haguessin estat concebudes com a díptic. Miró les prepara, les col·loca i treballa alhora, utilitzant els mateixos colors. Fins i tot repeteix un element (el traç blau en espiral) i ho situa en el mateix lloc en cada llenç.

El diàleg entre l’una i l’altra és evident. El mateix Miró descriu la seva inquietud quan percep que alguna cosa no funciona. En el transcurs d’aquesta recerca, Miró havia clavat un interrogant a la tela. El malestar físic que li produïa aquell interrogant es veuria calmat una vegada que Miró giràs les obres tal com les veim aquí exposades.

Els dos llenços així invertits representen la col·lecció mateixa de la Fundació: un instant congelat del procés creatiu mironià, un tall transversal en el seu pensament. Sintetitzen, a més, l’esperit dels tallers de l’artista, que han quedat suspesos en el temps en el moment d’incertesa en què l’obra encara està emergent.

Miró Round Trip, el catàleg

El  catàleg que acompanya la mostra, que porta per títol Miró Round Trip en referència al viatge d’anada i volta de les obres sortides dels tallers, ha estat concebut per funcionar de manera autònoma a la pròpia exposició. Inclou textos de Joan Punyet Miró i Francisco Copado Carralero, així com un assaig sobre la producció de Miró en els anys 70, a càrrec del reconegut investigador Robert Lubar, així com una inusual mirada als materials i tècniques utilitzats per l’artista a través de la detallada anàlisi realitzada per Enric Juncosa Darder, restaurador de la Fundació Miró Mallorca.

Making-off de l’exposició “Miró mai vist”

Making-off creatiu i inèdit del muntatge de l’exposició. Una reflexió sobre l’art i la seva manera d’explicar-lo i mostrar-lo en la seva expressió més íntima i desconeguda. Una mirada a l’ànima de la Fundació, al seu dia a dia i a les petites grans coses que no es veuen però hi són i donen forma a una de les exposicions més esperades de l’any.

El viatge d’anada i tornada, de moltes de les obres que el gran geni del s. XX va crear als seus tallers de Mallorca i que dècades més tard, tornen per a ser exposades per primera vegada a la Fundació.