Rafael Moneo, l’arquitecte de l’estel mironià en forma d’edifici

L’Edifici Moneo

Seu actual de la Fundació Miró Mallorca, va ser inaugurat el 19 de desembre de 1992. Va ser projectat pel reconegut arquitecte Rafael Moneo, guanyador del Pritzker Arquitecture Prize l’any 1996. Els estudis de Joan Miró no eren un espai adequat ni suficient per a mostrar la col·lecció llegada i és quan es planteja la creació de la seu fundacional.

Quan Moneo visità els terrenys per a la nova seu de la Fundació quedà consternat per l’impacte urbanístic dels voltants i això condicionà el seu disseny. L’edifici, des de la mateixa entrada, prova d’escamotejar al visitant la vista de les construccions que envolten la Fundació.

Moneo planteja dos elements arquitectònics de formigó, nítidament diferenciats, tot i que estretament enllaçats. D’una banda, una construcció lineal de tres plantes i coberta plana per a albergar els serveis, amb un sol buit al nord i amb un pòrtic al sud fornit de brise-soleils que tamisen la llum. D’altra, un volum estrellat, amb una coberta negada d’aigua, una espècie de trompe-l’oeil que simula acostar la mar i l’horitzó a l’observador per a provar d’emular la visió de la qual gaudia Miró.

L’edifici Estrella: sala principal de l’edifici Moneo

La planta estrellada recorda una ciutadella que es defensa mitjançant els seus baluards de l’entorn urbanístic hostil que l’envolta. En canvi, l’interior s’allunya d’aquesta percepció.

Els murs exteriors de formigó filtren la llum amb un doble tamís de brise-soleils exteriors, revestits a l’interior de plaques translúcides d’alabastre. Quan el sol banya l’edifici aquest espai estrellat es torna una caixa de ressonància de llums reflectides pels estanys que el circumden. Les finestres baixes permeten al visitant establir contacte visual únicament amb els estanyols que l’envolten parcialment i amb els jardins.

L’exterior d’una de les puntes del volum estrellat està decorat amb un mural ceràmic, inspirat en una obra de Miró, realitzat per la ceramista Maria Antònia Carrió. Els jardins de la Fundació recuperen, en part, l’entorn natural perdut i, a més, permeten la fusió entre art i natura per la qual sempre havia advocat Miró.

L’edifici dissenyat per Moneo proporciona a la Fundació Miró Mallorca espais expositius, biblioteca, auditori, oficines, botiga i cafeteria. També la cafeteria alberga un mural ceràmic que realitzà Joan Gardy Artigas a partir de l’esbós per a la pintura mural de Cincinnati de l’any 1947, dibuix que es conserva a la col·lecció de la Fundació.

Breu biografia de Rafael Moneo

José Rafael Moneo Vallés va néixer a Tudela (Navarra) l’any 1937. L’any 1961 es gradua a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid i el 1963 inicia una estada de dos anys a l’Acadèmia d’Espanya a Roma gràcies a una beca. Quan torna a Espanya desenvolupa la seva carrera professional principalment a Madrid i el 1985 és nomenat Chairman de la Architecture Graduate School of Design de la Universitat de Harvard, on també va treballar com a professor.

L’arquitecte espanyol, rebrà dia 22 de maig de 2021, el Lleo d’Or a la Trajectòria en la Biennal d’Arquitectura de Venècia. La junta directiva del certamen que ha dictaminat el guardó, han dit de Moneo  que “és un dels arquitectes més transformadors de la seva generació”. Entre la seva àmplia gamma d’edificis dissenyats, més d’un centenar, destaquen: el Museu del Prado, l’estació de trens d’Atotxa (Madrid), la Catedral de Nuestra Señora de Los Ángeles, la seu de la Fundació Miró Mallorca,  l’Auditori Kursaal de Sant Sebastià, els museus d’Estocolm o Texas o les bodegues Chivite de Navarra, entre molts altres.

La seu de la Fundació Miró Mallorca vs La Catedral de los Ángeles

L’any 2002 es va presentar una exposició paral·lela a la Fundació i el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears on s’exposaren dos edifici-escultura dels més importants a la trajectòria de Rafael Moneo, com varen ser la Catedral de Nuestra Señora de los Ángeles i L’Edifici Moneo, seu actual de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

Dos edificis que tenen molt en comú i que comparteixen el fet que Moneo els va concebre més enllà d’un simple edifici. Mentre que La Catedral de los Ángeles s’estén horitzontalment , cercant l’espai que ascendeix, per crear en els fidels la idea de la verticalitat de l’ascensió, l’Edifici Moneo de Mallorca és tot el contrari. Els tres pisos que el conformen, se’n van cap a baix, cap a les arrels que tanta importàcia tenien per a Miró.

Els materials es repeteixen en les dues construccions provocant en el visitant una espècie de recolliment quasi místic i oníric que els ailla del món exterior i terrenal per a gaudir d’una experiència celestial.  L’alabastre, el filtrar la llum antropològica, tamisada per l’home ‘. “La catedral té el seu origen en la fundació”, va assegurar Rafael Moneo, l’any 2002. Les biografies d’aquests dos edificis-escultura, amb grans buits interns, diferents en volum i sentit però emparentats en la llum i l’atmosfera’ interna, varen suposar un repte professional i personal per a l’arquitecte, Rafael Moneo.