15.04.26 a les 19 h – Inaugurem tres noves exposicions temporals
Inauguració 15.04.2026
El batle de Palma i president de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Sr. Jaime Martínez Llabrés, es complau a convidar-vos a la inauguració de les noves exposicions temporals.
Programa:
18.00 h – Visita guiada per als Amics a les exposicions de la mà dels artistes
19.00 h – Benvinguda i parlaments
19.15 h – Visita lliure a les exposicions amb els artistes
19.30 h – Còctel als jardins i concert a càrrec de Trio Miró
21 h – Cloenda de l’acte.
* Informació rellevant: la Fundació disposa de pàrquing gratuït, però les places són limitades. De 18:30 a 21.40 h s’oferirà un servei de transport gratuït que connectarà l’Aparcament Dissuasiu de Marivent (Avinguda de Joan Miró, 227B, Ponent, 07015 Palma, Illes Balears) amb la Fundació cada 15 min.
Col·labora:
New life after fire – Carlos Bunga
15.04.26 – 06.09.26 / Espai Cúbic
“He pintat aquests quadres amb frenesia, amb veritable violència, perquè la gent sàpiga que estic viu, que respiro, que encara em queden alguns llocs on anar. Vaig cap a noves direccions.”
Joan Miró sobre les seves Toiles brûlées (Teles cremades), 1978
“M’encanta treballar amb foc […] Transforma més que no pas destrueix; actua sobre allò que consumeix amb una força creativa que posseeix màgia.”
Joan Miró en una entrevista amb Raoul-Jean Moulin, 1974
L’obra de Carlos Bunga tracta conceptes com ara procés, metamorfosi, (els cicles de la) natura, vida/mort/renaixement (la fragilitat de tot a la Terra), temps, temporalitat, allò efímer, inestable i intermedi. Per això Bunga rebutja la idea que una obra d’art hagi d’existir de manera permanent des del seu naixement fins al seu irreversible final; que l’art, com els organismes vius, és finit i està sotmès a canvis durant la seva vida.
Joan Miró, amb la seva intenció d’“assassinar la pintura” –que ja va proclamar el 1927–, i la revitalització d’aquest concepte amb la sèrie de teles cremades que va crear el 1973, amb 80 anys, sembla una ànima bessona de Carlos Bunga. Bunga també fa servir mitjans radicals per a la creació de les seves obres. Obres que sovint tenen en compte qüestions polítiques i socials de l’època en què es creen –tal com va fer Miró, especialment amb la sèrie de teles esmentada. La violència de què parlava Miró en relació amb les teles cremades es reflecteix en com les alteracions dràstiques que Bunga fa dels seus entorns temporals per a institucions artístiques sovint es perceben com a “violentes” o “destructives”. Per a Miró, la violència en la creació de les teles cremades no significava la seva destrucció, sinó que aquelles obres el que li permetien era, sobretot, encaminar-se cap a noves direccions. Per a Bunga, les transicions que encén en les seves obres –fidels als conceptes esmentats que tracta, més que no pas a la violència o a la destrucció– també li permeten cobrir nous territoris. Mitjançant les seves transicions, aquestes obres entren en una nova fase, una nova vida amb la qual Bunga emfatitza que l’art s’ha de considerar quelcom viu i canviant, assegurant-nos, com ja va fer Miró abans que ell, que per a l’art –com per a la natura– sempre hi ha una nova vida després del foc.
Roland Groenenboom
Horta Picasso – Miró Mont-roig – Jean Marie del Moral
02.04.26 – 06.09.26 / Espai Zero
Jean Marie del Moral (Montoire-sur-le-Loir, França, 1952) és un fotògraf amb una llarga trajectòria professional. Fill d’exiliats republicans –de mare catalana i pare andalús–, és com a fotoperiodista que començà a ser conegut com a autor d’una obra personal. El 1972 inicià la seva col·laboració al diari L’Humanité, on signava cròniques sobres diversos conflictes internacionals.
El 1978, però, la coneixença de Joan Miró canvià per sempre més la direcció del seu futur com a fotògraf. En una trobada a Barcelona, Jean Marie va demanar-li de poder-lo anar a fotografiar al seu estudi de Mallorca. Miró hi va accedir. Jean Marie passà una tarda amb l’artista a Son Abrines i quedà fascinat per l’estudi de Sert i per l’obra i la personalitat de Miró. S’adonà de la importància que té l’estudi per a l’artista i de l’oportunitat que la fotografia ofereix no solament per captar l’atmosfera de l’espai, sinó també per fer visible, en el possible, el misteri del procés de creació, l’enigma de l’art.
Des d’aleshores, una part molt important de la seva obra fotogràfica s’ha centrat en la visita dels tallers de molts dels grans artistes del nostre temps, com Miquel Barceló i tants d’altres.
Però el cas de Picasso i Miró és diferent. Miró no ha deixat de ser un dels grans referents ètics i estètics de Del Moral. Després de la mort de Miró, el fotògraf ha retornat diverses vegades al seu taller de Mallorca i al de Mont-roig, cercant de comprendre el misteri i la potència visual i poètica del seu art.
Per bé que Picasso i Miró pintaven de maneres molt diferents, Jean Marie considera que les arrels del seu art són comunes, i és en les semblances entre Horta i Mont-roig que la força tel·lúrica de la natura arriba a l’obra dels dos grans artistes.
Del Moral va fer diversos viatges a Mont-roig i a Horta la tardor del 2022. Tot i que són indrets que coneix bé, com si es tractés d’un viatge iniciàtic ritual, va tornar a visitar i a fotografiar els llocs com a veritables espais de memòria: el Mas Miró, l’església Vella i l’ermita de la Mare de Déu de la Roca (a Mont-roig). Horta de Sant Joan, on Picasso descobrí el cubisme, el 1909.
Jean Marie del Moral, des de la seva mirada lúcida i poètica, ens fa veure un nou Miró, un nou Picasso, sempre renovats, propers en l’essencial. «L’art pot morir, però el que compta és que hagi escampat llavors per la terra», afirmava Miró. Del Moral crea imatges llavor, imatges transcendents que ens conviden a la contemplació, a la imaginació, a la reflexió i al coneixement.
Manel Guerrero Brullet
La montagna incantata – Claudio Zulian
15.04.26 – 06.09.26 / Auditori
La polifonia no és només la coexistència de diverses veus, sinó la capacitat d’escoltar-les alhora sense reduir-les a una de sola. Implica una forma d’atenció que assumeix la simultaneïtat, el desacord i la superposició com a condicions de sentit. En l’obra de Claudio Zulian aquesta lògica relacional travessa la imatge, el so i el relat, així com el mateix gest de treballar amb altres.
Abans de desenvolupar la seva trajectòria com a cineasta i artista visual, la seva formació musical va situar l’escolta, el ritme i la relació entre registres com a aprenentatges fonamentals. D’aquella experiència inicial en perdura una concepció de la creació com a espai compartit, on cada veu manté la seva singularitat i on el conjunt no s’articula des de la jerarquia, sinó des dels vincles.
Traslladada al cinema i a la pràctica artística, aquesta sensibilitat es concreta en projectes concebuts com a composicions obertes, configurades per temps, espais, presències i testimonis que coexisteixen. Les obres audiovisuals presentades en aquesta exposició –des de L’Avenir (2004) i A través del Carmel (2006) fins a A lo mejor (2007) i La montaña mágica (2023)– activen un espai on convergeixen memòries, trajectòries vitals i maneres diverses d’habitar el món.
Lluny de funcionar com a il·lustracions d’un discurs previ, aquests projectes construeixen el relat des de l’experiència situada, tocant allò real i concret, i mantenint una tensió constant entre el fet individual i el col·lectiu. La dimensió política de l’obra de Zulian es manifesta en l’atenció a la quotidianitat: els petits gestos, els ritmes de vida, les formes de treball i els desplaçaments. Les seves pel·lícules atenen processos de transformació en curs i entenen la memòria com un territori viu, en constant reescriptura.
Des del punt de vista cinematogràfic, l’ús del pla seqüència i l’atenció a la durada reforcen una ètica de la continuïtat: el temps no es fragmenta i l’experiència es desplega sense interrupcions artificials. La càmera acompanya processos de canvi –vitals, urbans, socials o simbòlics– i permet que emergeixin els ritmes quotidians, els rituals comunitaris i les diferents maneres de relacionar-se amb l’espai.
En conjunt, l’obra de Zulian configura una experiència d’atenció compartida en què les dimensions particulars i comunitàries entren en diàleg, i on la polifonia esdevé una manera de pensar les relacions i de situar-nos en el present.
Sofia Moisés Pizà
