Edifici Moneo
Espai Zero
L'edifici Moneo, seu actual de Miró Mallorca Fundació, es va inaugurar el 1992. Projectat per l'arquitecte Rafael Moneo és el resultat de la donació de Pilar Juncosa, vídua de Miró, a la Ciutat de Palma.
-
Espai d'exposició
- Espai Zero
-
Dates
- 9 abril — 31 agost 2025
-
Inauguració
- 9 abril 2025
- 19:00
Biel Llinàs. “Palaus de la Memòria”
Què és el que captiva la nostra atenció d’un espai? Les proporcions, les finestres o la seva llum? Què passa si habitem un espai amb un pes simbòlic i històric? Podem, des del present, habitar-ne també les històries passades? Són alguns dels interrogants que ens desvetlla, a través de la seva obra, l'artista mallorquí, Biel Llinàs.
Text de Beatriz Escudero
Al llarg del període de residència artística a la Casa de Velázquez, a Madrid, Biel Llinàs es veu atret per la història de l’edifici. Els espais presenten una densitat de relats i vivències, i, seguint el rastre de pistes documentals, Llinàs desfà el fil fins a reconstruir el camí que separa el moment present del passat històric. El seu projecte ens convida a assistir a una translació hipotètica d’espais físics i temporals que ens acosta a una arquitectura de la qual alguns trets ja no són reconeixibles.
La Ciutat Universitària i la institució francesa de la Casa de Velázquez, paradigma del progrés i de la modernització del país, pateixen, a partir del novembre de 1936, els embats de la Guerra Civil. La façana principal de la Casa de Velázquez queda totalment destruïda, les seves torres castellanes s’ensorren, la seva decorativa porta queda desmembrada en bocins pel jardí… Com si fos un monument a la destrucció de la cultura i la humanitat, l’estàtua eqüestre de Velázquez ha perdut el seu genet, i el cavall resisteix, inclinat, en equilibri precari. Des de la finestra de l’habitació de Llinàs, l’artista pot veure perfectament l’escultura, avui refeta.
A la sala, s’erigeix una laberíntica construcció formada per bastidors en forma de les inicials CV. Com si fos un palau de la memòria, la instal·lació actua com un instrument mnemotècnic mental amb forma d’arquitectura fictícia, on dipositar allò que volem recordar. Traslladat a la sala expositiva, aquest palau de la memòria, amb les seves pintures de grans dimensions, els dibuixos i les fotografies d’arxiu, esdevé un dispositiu que ens permet recórrer els espais que perviuen en el present, alhora que ens convida a transitar la distància que ens separa del passat. Travessant les seves estances, les realitats temporals s’encavalquen i podem visualitzar els fets sobre els quals l’arquitectura ja no ens parla.
La ciutat i la seva arquitectura són un constructe històric, fruit d’un procés interminable de relacions. La ciutat és també un espai en lluita. Les runes de la Casa de Velázquez així ho constaten. Aquest palau de la memòria és una invitació a repetir el viatge imaginari que l’artista fa en el seu reconeixement de l’espai, fins al moment precís en què es genera la runa, just abans de la destrucció. És una maniobra per a intentar evitar l’onada que ens arrossega al futur? O una invitació a tornar al passat i a recompondre allò que s’ha perdut per sempre?
