Fito Conesa. “Aram”

Parlar de mineria, agricultura o pesca ens du inevitablement a abraçar camps semàntics que revelen la nostra relació amb la natura, amb l’entorn que ens envolta, i visibilitzen de manera inequívoca com hem anat establint una aproximació piramidal i totalitària, en la majoria de les ocasions, amb els ecosistemes que habitem.

L’activitat humana al paisatge desdibuixa la seva autenticitat i el situa en un horitzó de successos peculiar, on el despulla de qualsevol espontaneïtat. Transformem la terra i l’aigua, però també, al nostre pas, deixem un paisatge socioeconòmic molt concret. El paisatge de la contradicció, de l’assumir que el desenvolupament és directament proporcional a l’explotació, l’ús i el desús dels espais naturals confrontants.

Arribats a aquest punt i sense cap ànim d’obrir una llista de reganys o càstigs, hi ha quelcom que travessa totes aquestes situacions i equacions de l’humà-natural: la malenconia. És justament en aquesta contradicció que vivim on sorgeix una malenconia estructural, una dringadissa musical que ens recorda tot el temps que la decisió que prenem si bé ens beneficia a curt termini, també ha posat en marxa un rellotge mut que canvia el pantonari dels nostres paisatges i fins i tot la composició de l’aire. En aquest mateix instant sorgeix una estranya possibilitat de canvi, una poètica molt situada, la necessitat d’equilibrar aquesta relació asincrònica. Les cartageneras, les mineras, són pals específics del flamenc que, des de l’esquinçament, intenten apaivagar aquesta situació, com qui creu que així calmaran les aigües o es recompondrà el viscut.

Fito Conesa incideix en aquesta fissura poètica i, des del vessant musical, aborda les diferents capes i estrats que deixa la nostra empremta al paisatge. Les sonoritats que emergeixen de les seves composicions supuren nitrat, pols i temps en suspensió, però també ressonen com una oportunitat o gir en la narrativa.

La serra minera de La Unión, el Mar Menor, el llac gelat de Rouyn-Noranda, com a escenari per a una partitura. Un recital que ens permetrà aprendre a llegir més enllà de la nostra visió, utilitzant la música com a detonant i estructurador. Conesa ens proposa i convida a donar pas als acords i melodies que tímidament, però in crescendo, ens recorden que la terra va cedir el paisatge al record.

ANÒXIA, UN PRELUDI CONSTANT

Barcelona-Cartagena, 2023
Duració:  25 min i 42 s
Format: HD Cinemascope
Col·lecció Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA

Anòxia. Un preludi constant és una òpera que, de manera gradual, va relatant algunes de les problemàtiques més evidents a les quals s’ha sotmès la mar Mediterrània; un cant visual que expandeix la nostra qüestionable convivència i narra en glissandos tèrmics les foscors que s’esdevenen però que no s’estanquen en la fatalitat com a única melodia possible. És un treball audiovisual construït en diferents fases, amb veus diverses, sensibilitats múltiples i complicitats reals; una naumàquia en tres actes.

Anòxia, una òpera en tres actes, proposa diferents acostaments a les problemàtiques actuals de la mar Mediterrània.

*L’anòxia és la falta gairebé total de l’oxigen respirable a les cèl·lules, als teixits d’un organisme o en un sistema aquàtic.

HELICON

Cartagena, 2019
Duració: 6 min
Format: 4K 16:9
Col·lecció Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA

Helicon és una invocació al començament de l’Apocalipsi. Una banda de set membres (vent-metall) comença a tocar una melodia intentant, en un gest inútil, que la Terra respongui i comenci així la fi del món.

Aquest vídeo, gravat en l’àrea minera de La Unión (Cartagena), aprofita quelcom artificial i ferrós creat pels residus de les activitats mineres per a situar l’acció i aquest peculiar miniconcert.

Les escenes inicials es graven amb un dron. Aquest dron col·loca l’espectador directament en els ulls de Pegàs perquè Helicó és també el nom que es dona a les terres habitades per aquest místic cavall.

EL REPARO

Barcelona-Cartagena, 2021
Duració:  5 min
Format: HD 16:9
Col·lecció particular

Hi ha múltiples capes de reparos en aquesta obra. D’una banda el títol fa referència directa a una beguda típica que era consumida pels miners de la serra minera de Cartagena-La Unión, abans de començar o després de finalitzar la seva dura jornada laboral. Una mescla de brandi i vi dolç en tassa de cafè que alleuja la rosada dels freds matins de treball miner. D’altra banda, el títol entona un mea culpa a través de la veu de Lola.

Ella intenta apaivagar o mitjançar en la situació de desequilibri creada entre les tasques mineres i la cura de la pròpia terra.

Lola (la mare de l’artista mateix) interpreta una minera, un lament flamenc típic de la zona del sud-est espanyol. La lletra d’aquesta minera ha estat composta pel pare de l’artista a partir d’una conversa entorn de la idea d’afrontar el futur i el desassossec que genera l’esdevenir climàtic.

SINFONÍA PARA ROUYN-NORANDA

Rouyn-Noranda, 2022
Duració: 12 min i 35 s
Format: HD 16:9
Col·lecció Avelino Marín

Sinfonía para Rouyn-Noranda és una obra que explora el paisatge emocional i social deixat per l’explotació minera a Rouyn Noranda, Quebec. La peça no sols reflecteix la devastació humana i ambiental, sinó també la possibilitat de ressorgir a través de la música. L’obra no romantitza el passat, sinó que proposa un nou començament ple d’esperança i petites alegries, evocant la poesia a la natura i la capacitat de la música per a transformar l’entorn.

Quina alquímia artificial s’amaga davall la meva pell?

Quin jeroglífic mortal al fons de l’aigua?