Edifici Moneo
Espai Cúbic
L'edifici Moneo, seu actual de Miró Mallorca Fundació, es va inaugurar el 1992. Projectat per l'arquitecte Rafael Moneo és el resultat de la donació de Pilar Juncosa, vídua de Miró, a la Ciutat de Palma.
-
Espai d'exposició
- Espai Cúbic
-
Dates
- 2 juny 2015 — 31 gener 2016
-
Inauguració
- 2 juny 2015
- 12:00
Jean Marie del Moral. L’ull de Miró
El 1978, Jean Marie del Moral, un joveníssim fotògraf, enviat especial del diari L’Humanité, entra per primera vegada a la seva vida al taller d’un pintor. Aquest pintor és Joan Miró.
Als turons prop de Palma de Mallorca, Del Moral descobreix meravellat el blanc estudi que l’arquitecte Josep Lluís Sert havia dissenyat per al pintor català. La netedat de la llum de l’estudi, els amuntegats llenços sense acabar i els mobles tradicionals, combinats amb elegants vitrines de fusta clara en què s’alineava tot tipus d’objectes recollits per Miró a passejades i viatges, fan d’aquest impacte visual un esdeveniment que canviarà la vida del fotògraf.
A partir d’aquest moment no deixarà de fotografiar pintors i escultors. Retrats, gests, les etapes del treball i, sobretot, l’espai mental de què parlen els tallers i els objectes que els habiten. De Miró a Ai Weiwei, Jean Marie del Moral ha tractat amb els principals artistes del seu temps.
Durant tot un any, el fotògraf treia, un rere l’altre, a fi de fotografiar-los, tots els objectes que havien interessat Miró per la seva forma o el seu color. De la mateixa manera, es va passejar pels dos tallers per a fotografiar-ne l’arquitectura, el mobiliari, les eines, la llum, les targetes postals punxades a les parets, els grafits deixats pel pintor o la seva col·lecció de curritos, els titelles populars que sembla que han sortit dels seus quadres.
A la inauguració, es presenta el llibre "El ojo de Miró", que recull tots els objectes que inspiraren un dels més grans artistes del segle xx fotografiats per Jean Marie del Moral.
El llibre inclou, a més, un text de Joan Punyet Miró en el qual relata els moments àlgids de la vida i l’obra del seu avi.
De tot això, en va resultar un conjunt excepcional de fotografies d’objectes que es mostren palesament feliços de posar davant de l’objectiu, sorprenentment vius, i que, radiants d’energia, ens remeten als quadres de Miró: un cercle negre que és l’ull d’un ratolí de cartó, els colors verds llisos que decoren els siurells, el punt vermell del cap d’una agulla…
Aquestes fotografies revelen així mateix els fulgors de Miró. El tros de fusta gastada, la ploma d’au, allò barater de plàstic i la jugueta multicolor eren per a ell interlocutors privilegiats. D’un cop d’ull a qualsevol d’aquests treia la primera pinzellada d’un quadre o la clau per a acabar-ne un altre.
Les fotografies d’aquests objectes no duen peu, intencionadament. La descripció del que s’ha fotografiat no és important. Miró no va triar aquests objectes pel seu origen. El que el va empènyer a endur-se’ls va ser el seu magnetisme, la seva singularitat, la seva llibertat, la seva poètica.
