Germà de Pilar, cunyat, confident i metge de Joan Miró

Avui celebrem 100 anys del naixement de Lluís Juncosa Iglesias, germà de Pilar, cunyat, confident, metge personal de Joan Miró i figura instrumental en la gestació de la Fundació.

A la seva generositat li devem a més una de les peces cabdals de la nostra col•lecció, el paisatge Sense títol de 1908, l’oli de Miró més antic que es conserva. La pintura es va descobrir al revers d’una tela de 1960, oculta rere uns fragments de diari adherits al suport. Després de la seva donació per part de Lluís Juncosa el 1995, un procés de restauració va treure de nou el paisatge a la llum. Actualment l’obra es pot veure a l’entrada de l’exposició Miró, esperit salvatge, il•lustrant les arrels de Miró i el seu vincle amb la terra.

Lluís avui faria 100 anys i fa quatre que ens va deixar, però el seu encant, energia i bon humor són ben recordats per tots i la seva memòria perdura en aquesta Fundació que ell va ajudar a fer realitat.

Quelcom viu de Lluís Juncosa

El gener de 1971, en Joan Miró va repartir quatre cartes a dos amics íntims i a dos cunyats, el meu germà àngel i jo mateix. En el sobre sota el nom del destinatari, aquesta frase: “Per a obrir després de la meva mort”.
Era, doncs, ben clar que creia que podia morir en qualsevol moment (tenia 79 anys). Malgrat que les anàlisis i l’estudi cardiovascular fet a París no eren inquietants, em va dir que el preocupava molt el que passaria després de mort amb el seu “món” creatiu a Son Abrines i a Son Boter. Ja n’havia parlat amb en Josep Lluís Sert, que li havia aconsellat crear una Fundació, i volia que jo l’ajudàs a projectar-la.
El nucli inicial va esser molt reduït: en Sert, l’advocat de la família (Andreu Rullan), un arquitecte (Antoni Juncosa) per ajudar en Sert a fer els plànols de la que seria la Fundació, el meu germà Àngel i jo. Ens reuníem els horabaixes a la cafeteria de l’hotel de Palma on vivia en Sert.

En Miró li va donar instruccions. Volia que aquesta Fundació fugís de qualsevol esquema museístic, que fos una cosa “viva”, oberta a tothom, sobretot als artistes joves i als especialistes estudiosos de l’obra mironiana. Per això, a l’escriptura de donació es diu que totes les instal•lacions estaran obertes al públic. Segurament pel mateix motiu va voler que fos una Fundació Pública i Municipal, perquè el pobre een fos el vertader destinatari. També va preveure en els Estatuts que el Patronat havia de promoure les instal•lacions necessàries per a dur a terme les diverses activitats artístiques pròpies d’un Centre d’Estudis d’Art Contemporani, que havia creat amb molta il•lusió a la Fundació Miró de Barcelona (C.E.A.C.)
Vaig esser el seu metge fins al dia de la seva mort. Aquesta estreta convivència de tants anys va fer l’estimés com a persona més que com a artista. Per tant la meva opinió seria poc objectiva, però els entesos en art afirment que Miró és el pintor del segle XX que ha obert més camins per als altres artistes. Estic segur que la nostra Fundació a Mallorca serà la “cruïlla” d’on sortiran molts d’aquests misteriosos camins.

Lluís Juncosa