Calder & Miró. “Convidats”

La relació entre Joan Miró i Alexander Calder es va iniciar el 1928, a París, on tots dos varen coincidir en un període de transformació del seu art. Des d’aquella primera trobada, els artistes varen mantenir un contacte estret i una sincera amistat. En paraules de Joan Punyet Miró, la comunió que existia entre Calder i Miró era màgica, “una relació mística, perquè tots dos tenien la mirada dirigida cap a l’univers, al gran enigma”. Artistes de personalitats antagòniques (reservat i introspectiu, el català; expansiu i expressiu, l’americà) varen desenvolupar, però, conceptes artístics similars, i les construccions de Calder s’arribaren a descriure com abstraccions de Miró en tres dimensions.

Els dos stabiles d’Alexander Calder que s’exposen aquí daten de 1931 i exemplifiquen la recerca de l’equilibri, encara sobre el terra, i el camí cap a la ingravidesa que caracteritzaria tota la seva obra futura. Marquen un moment de canvi radical en què es produeix el gir de l’obra de Calder cap a l’abstracció i especialment el salt cap a la tercera dimensió, simultàniament a les exploracions espacials i formals de Miró una vegada conclosa la seva etapa figurativa. Ambdós artistes deixen enrere una producció que parteix de l’observació de la realitat exterior i la plasma de manera literal, per a evolucionar cap a una obra que aspira a convertir-se en un univers en si mateixa.

Calder iniciava en aquells anys la seva fascinació per les constel·lacions i les regles estrictes que regeixen uns moviments celestes aparentment aleatoris, tal com mostra el dibuix de la nostra col·lecció datat el 1932. Aquest interès donaria lloc a la sèrie Constellations realitzada el 1943 a Roxbury, Connecticut. Paradoxalment, Miró acabava de finalitzar les seves vint-i-tres Constel·lacions, sèrie iniciada el 1940 a Varengeville-sur-Mer, on va tornar a coincidir amb Calder, i finalitzada el 1941, entre Mallorca i Mont-roig. Presentem aquí una selecció de Constel·lacions extretes del llibre d’artista publicat per André Breton el 1959 amb reproduccions en pochoir dels guaixos originals de Miró.

El retrobament definitiu entre tots dos es produirà en els successius viatges de Miró als Estats Units a partir del 1947, any en què realitza el mural per al Terrace Plaza Hotel de Cincinnati, en què s’inclourà també un gran mobile de Calder, anticipant les futures intervencions d’un i altre a espais urbans. Allí podran finalment materialitzar l’aspiració de treure la seva obra al carrer i arribar al màxim nombre de persones, inquietud compartida que recull el projecte de Mural Scrolls (c.1948-1949), en què tots dos varen participar i del qual aquí mostrem una de les proves realitzades per Miró.

A partir d’aquest moment, el diàleg i les trobades seran constants, des del projecte de la Fondation Maeght, materialització de l’anhelada unió entre art i arquitectura, fins a la inauguració de la Fundació Joan Miró de Barcelona, a la qual Calder va donar la Font de Mercuri, símbol dels primers moments compartits a París i Barcelona, de les representacions del Circ a Mont-roig, les exposicions d’ADLAN i el Pavelló del 1937.

En el seu camí cap a la ingravidesa, l’obra de Calder es depura fins a convertir-se en un simple signe dins l’aire, igual que Miró s’interessa pel moviment en el buit i les traces invisibles que deixa l’obra, tant a l’espai que ocupa com la irradiació a l’espectador que l’observa. L’univers sencer té cabuda en un objecte, un mobile-stabile de Calder o un quadre de Miró.