Isabel Servera. “Alenades”

Les peces d’Isabel Servera generen el seu propi hàbitat a la Miró. Colonitzen l’Espai Zero i dialoguen tant amb l’esperit omnipresent de Joan Miró i la seva obra com amb l’espai concebut per a allotjar la seva fundació a Mallorca. S’expandeixen com formacions úniques, rocoses i vegetals a la vegada, en una relació simbiòtica per a representar l’escenografia figurada d’una cova, un abric que allotja dos grups d’obres: l’anomenada Vetleria i les Alenades.

Alenar significa respirar en mallorquí, omplir el cos d’oxigen a través de l’absorció de l’aire i expel·lir-lo pel mateix conducte, de manera repetida, seguint una pauta constant, un ritme. Les escultures, orgàniques, bé podrien ser la traducció matèrica de l’acte que, en inspirar i exhalar, transforma allò exterior en interior i viceversa. De fet, aquestes obres es titulen Alenades (respiracions). Incorporen, silencioses, el ritme del cosit a màquina, acompanyat amb el cos, quan les mans guien la palma cap a l’agulla que repunta la llatra. Un moviment rítmic que, corporalment repetit, esdevé instrument musical, també quan interactua amb d’altres elements que intervenen en el procés de treball.

L’artista ocupa i habita el taller de la seva padrina en un exercici de reapropiació experimental de les tècniques de l’artesania. Entronca amb la tradició familiar d’Artà, a la vegada que hi genera una ruptura a través de la creació d’un llenguatge únic, sense patrons establerts, que evoca la dimensió sonora del treball en les pràctiques ancestrals (ressonen tonades, gloses i cançons) a través del silenci.

Les respiracions de palma troben la simbiosi perfecta amb les peces de marès. Una poètica de l’objet trouvé (a la manera de Miró) fa que la creadora reaprofiti els blocs i les lloses, trobades in situ. Algunes són restes de la construcció del lloc i, d’altres, peanyes del parc escultòric mironià, ara inutilitzades. Una vegada reciclades, funcionen de forma mimètica com a columnes deconstruïdes. Inexorablement remeten a l’arquitectura concebuda per a aquest museu pensat per Rafael Moneo i, per extensió, a la tradició constructiva de l’illa. Les Alenades han colonitzat el marès per a formar una mena d’estalagmites, que es comporten gairebé com a verdet, a la recerca de la sostenibilitat d’un ecosistema propi.

Abans del repuntat de la màquina de cosir, la manufactura de la llatra passa per preparar el garballó i després teixir les fulles, trenar-les. Un treball que moltes vegades es fa de manera col·lectiva a través de la transmissió oral en les vetleries. Reunions majoritàriament femenines, són punt de trobada per a compartir sabers i històries; també cants. La repetició de les sonoritats i dels gestos es converteix en oració, en mantra, en respiració. Un ritme que Isabel transforma en una materialitat fluida, contrastada amb l’aparent aspror de les fulles assecades de la palma.

Tornant a la cova concebuda específicament per a la Fundació Miró, les tires d’espart suspeses, teixides a mà, que formen part de la peça Vetleria, vendrien a ser-ne les estalactites. En l’obra, s’incorpora el treball participatiu del trenat de moltes mans que hi han deixat part de l’esforç físic que suposa la transformació del material i part de la cura que s’hi ha de dedicar per a donar-li forma. Novament, des del silenci, la peça apel·la a les veus de totes les que hi són, i d’aquelles que no hi són, però ho fan a través de les altres.

La materialització del silenci corre a càrrec de la subtilesa de Joana Gomila, que també ha entrellaçat tradició i contemporaneïtat, en el paisatge sonor que forma part de l’exposició.

Alenar és també reposar. Fer un alè és fer una pausa per a continuar, en la pràctica artística d’Isabel Servera; per a prendre consciència del posicionament personal i familiar en el si d’una comunitat, en el devenir col·lectiu que ens connecta les unes amb les altres, els uns amb els altres, en una cadena infinita de gestos que es repeteixen en un ritme còsmic.

Pilar Rubí. Comissària de l’exposició.

Biografia

Isabel Servera (Mallorca, 1986) és una artista visual mallorquina establerta a Barcelona. La seva pràctica artística se centra en processos manuals de repetició, acumulació i rutines de treball, establint un diàleg entre l’art contemporani i els processos d’artesania.

A través d’instal·lacions, escultures i treballs tèxtils, investiga la relació entre el cos, el territori i la matèria. La seva pràctica connecta l’íntim amb el col·lectiu, explorant el coneixement popular, la transmissió intergeneracional i la dimensió poètica dels materials. Li interessa especialment treballar amb tècniques vinculades a l’artesania tradicional i el coneixement ancestral, entenent-les com a espais de memòria, afecte i identitat. La seva obra explora les tensions entre la tradició i la contemporaneïtat, i situa el gest artesanal com un espai de transmissió i transformació.

Té una llicenciatura en Belles Arts i un màster en Producció i Recerca Artística per la Universitat de Barcelona, i ha ampliat la seva formació en tapisseria i arts tèxtils a l’Escola de Dones del Consell Provincial de Barcelona.

Ha exposat en diversos museus, centres d’art i galeries nacionals i internacionals, com ara: l’IVAM – Institut Valencià d’Art Modern (València, 2026), el Palau de la Música Catalana (Barcelona, 2026), la iGallery (Palma de Mallorca, 2026), ARCOmadrid (Madrid, 2024), Drawing Room Lisboa (Portugal, 2023), el Palau de Casavells (Girona, 2023), Studio Weil (Puerto de Andraitx, Mallorca, 2022), la Galeria Alzueta (Barcelona, 2020), el Museu Can Framis – Fundació Vila Casas (Barcelona, 2019), Hilvaria Studio (Hilvarenbeek, Països Baixos, 2015), el Museu d’Art Contemporani Es Baluard de Palma (2014), la Muu Galleria (Hèlsinki, Finlàndia, 2014) i el L.A.C – Lieu de Arte Contemporain (Sigean, França, 2013), entre d’altres.

El 2023, va rebre el premi Barbara H. Weil, que li va permetre fer una residència d’artista a Nova York. La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades com ara la Fundació Vila Casas, l’Ajuntament de Palma, la Fundació Banco Sabadell, la Col·lecció DKV, el Fons d’Art del Centre d’Art Contemporani d’Addaya i la Col·lecció Piet Moget – L.A.C Narbonne, entre d’altres.