Pedro Torres. “Jora”

Jora podria invocar els capvespres vermellosos mallorquins o el sol vist a través de la calitja, però amb l’elecció de l’alabastre com a matèria principal de la instal·lació, Pedro Torres proposa un temps molt més profund, que travessa capes estratificades d’espai, temps i matèries. La rotació d’una gran làmina de pedra simula el moviment propi d’aquells sols encesos tan presents en la pràctica mironiana i en la seva profunda atenció pels fenòmens naturals. La inundació, momentània, d’una llum vermella i la seva contraposició amb reflexos d’aigua ens permet observar el transcurs del temps i l’aparició fantasmagòrica del canvi de la matèria. En la seva contemplació hipnòtica, Jora ens mostra el pas del temps.

L’elecció de l’alabastre no és casual. Present en l’arquitectura de Rafael Moneo a l’edifici de la Fundació, permet a Torres accedir al temps a través de la sedimentació. Ja no és només una matèria fossilitzada de textures acumulades que es presenten aplanades, sinó que apareix com una matèria fràgil, connectada amb el seu origen líquid. Exposada sense pudor, amb les seves vetes, nervis i accidents, ens condueix cap a un lloc d’esdevenir continu. L’espai expositiu es converteix així en una cambra de ressonància on la llum i el so troben un lloc d’acollida i de transformació. La dimensió sonora de la instal·lació prolonga aquesta experiència de canvi: el so apareix com una matèria més de l’obra, una presència inestable que comparteix amb l’alabastre la seva condició fluctuant.

Jora és un terme del grec antic que es pot entendre com un espai o lloc intermedi, com un lloc entre la concreció i l’abstracció. Un lloc per esdevenir. Torres es basa en aquesta noció i proposa una experiència en què una mirada analítica a la realitat i la poesia no actuen com a camps oposats, sinó com a formes complementàries d’aproximació a allò que encara no comprenem del tot.

A l’obra de Torres el temps rarament apareix com una estructura fixa. Més aviat emergeix com una matèria canviant que travessa cossos, imatges i arquitectures. Potser aquí rau una de les singularitats de la seva pràctica: en la possibilitat de produir situacions en què mirar deixa d’equivaldre a reconèixer i recordar deixa d’equivaldre a saber. Durant un instant les imatges ja no organitzen el món des de la transparència o l’evidència, sinó des de la incertesa, permetent que allò invisible, allò remot o fins i tot allò encara incomprensible romangui obert.

Biografia

Pedro Torres (Brasil, 1982) viu i treballa a Barcelona. És un artista multimèdia i comissari independent, utilitza en els seus projectes infinitat de mitjans, com ara la instal·lació, el so, el vídeo i la fotografia, entre d’altres. Articula la seva pràctica artística al voltant de la noció de temps, des d’on es ramifiquen qüestions fonamentals de la nostra realitat com ara l’espai, el llenguatge, la imatge i la materialitat. És un concepte molt ampli que aborda des de diferents angles, encara que Torres parteix sempre d’una base conceptual i investigativa, l’artista uneix intuïtivament teoria i poesia per apel·lar directament el públic i la seva experiència individual. El temps que habita la seva obra és alhora conceptual i vivencial, contemporani i anacrònic.

Pedro Torres dialoga amb el coneixement científic sense didactisme i ens enfronta a una cosa que escapa a la linealitat, que ens obliga a percebre amb tot el cos. Entre la física quàntica i la poesia d’allò sensorial, l’obra de Torres traça connexions invisibles entre ciència, memòria i percepció.