Els jardins exteriors de la Fundació tracen un recorregut per la producció escultòrica de Joan Miró a través d’onze peces de bronze que reflecteixen l’interès creixent de l’artista per l’obra mural i monumental, evident sobretot en la seva última etapa creativa a la dècada dels anys setanta. Tot just s’instal·la a l’illa, Miró fa al·lusió al seu desig de traspassar els límits del llenç i fins i tot anar més enllà de les parets del taller i el museu per integrar la seva obra a l’entorn natural: “A Mallorca vull fer escultures monumentals, per posar entre els arbres i les roques de la costa.”
Els espais de treball de Miró a Mallorca anirien poblant-se progressivament dels objectes més diversos, en un estat latent esperant la intervenció de l’artista. Els passeigs quotidians pel camp, la platja i els voltants de Son Abrines us permeten recol·lectar tot tipus de troballes i materials imprevistos. Tot comença a l’instant de la primera trobada en què Miró reconeix el potencial d’aquests tresors insòlits. Part del procés ha quedat atrapat als grafits de les parets del seu estudi de Son Boter, com molts objectes que encara esperen el seu moment.
Als dibuixos preparatoris, fotografies històriques i maquetes de treball es reconeixen els objectes que es troben a l’origen del procés mironià, des d’una galeta d’Inca a un con piromètric, de l’artefacte corrent a l’eina de treball. L’escultura mironiana tendeix a la monumentalitat i la permanència, alhora que el model és cada cop més fràgil i efímer. El que és reconeixible torna enigmàtic a través de combinacions inesperades d’objectes que la fosa transforma en personatges.
L’objecte augmenta dràsticament d’escala, es dignifica i eternitza, per tornar a introduir-se a la nostra quotidianitat seguint el desig de Miró de donar vida i ànima a l’espai públic a través de la seva obra. Al final del camí, l’artista torna a la natura el regal de la seva pròpia obra i la col·loca al mig del paisatge mediterrani, tal com era el seu desig.
Personnage, 1974
Bronze fos a arena
La Fundació conserva dos esbossos preparatoris de l’escultura Personnage (“Miró Sculptures” núm. 312, p. 296) que daten del 1974 (FPJM-00677a i FPJM-00677b) i un altre sense data (FPJM-01334). Miró va realitzar un exemplar en resina sintètica pintada en col·laboració amb Haligon, a Périgny-sur-Yerres, França. Tot i que els colors de l’escultura definitiva no coincideixen amb els del dibuix, les dues figures morfològicament són idèntiques. Al fons documental de la Fundació es conserva una fotografia en blanc i negre de la maqueta en guix de Personnage, acompanyada d’una anotació de mà de Miró que indica marbre blanc (FD-6816).
La Fundació Joan Miró conserva un altre dibuix similar a aquests dos (FJM-3846) que també podria estar relacionat amb l’escultura. A l’angle superior dret d’aquest dibuix apareix la inscripció “Central Park?”, per la qual cosa aquesta obra es va poder considerar per al frustrat projecte de Miró de fer una escultura per al Central Park de Nova York.
Femme et oiseau, 1982
Bronze
A la Fundació es poden trobar dues versions de l’escultura Femme et oiseau.
A l’Espai Estrella s’exhibeix de manera permanent una versió en ceràmica (“Miró Artigas Ceramics” núm. 328, p. 272-273), que Miró va realitzar en col·laboració amb Josep Llorens Artigas i Joan Gardy Artigas el 1962 i que va ser donada a la Fundació per la família Miró. L’esperit del Parc Güell es reconeix en aquesta peça, un obelisc de ciment recobert de fragments de ceràmica acolorida a manera de trencadís, en clar homenatge a Antoni Gaudí, sobre el qual es contraposa l’inequívoc símbol sexual de la dona en la incisió que la recorre verticalment. Com altres vegades, la silueta en mitja lluna de l’ocell remata la figura, establint la connexió entre la terra i el cel.
A l’exterior de la Fundació, entre l’Edifici Moneo i el Taller Sert, s’aixeca la versió en bronze que data de 1982 (“Miró Sculptures” núm. 392, p. 361) i que va ser cedida en dipòsit el 2016. Es tracta de l’última de la sèrie de peces realitzades a Susse Fondeur, taller els orígens del qual es remunten al segle XIX i amb què Miró treballava des de 1967. Així mateix, la Fundació conserva dos dibuixos preparatoris que mostren el procés de treball d’aquesta escultura (FPJM-00660 i FPJM-01058).
El 1982 Miró completa la versió definitiva de Femme et oiseau en col·laboració amb Joan Gardy Artigas. Es tracta d’un dels darrers grans projectes de l’artista per a un espai públic: la monumental escultura ceràmica de vint-i-dos metres d’alçada Dona i ocell per al parc de l’Escorxador de Barcelona (ara parc de Joan Miró). Tot i que no arribaria a ser present a la inauguració l’any següent pel seu delicat estat de salut, Miró va poder supervisar l’evolució de l’obra i la ubicació.
Maternitat, 1973
Bronze
Miró va fer una edició de quatre exemplars numerats d’aquesta escultura, en col·laboració amb Susse Fondeur, el 1973 (“Miró Sculptures” núm. 303, p. 289). L’exemplar dipositat a la Fundació és el quart d’aquesta edició.
La gestació d’aquesta peça es remunta a uns dibuixos realitzats el 1946, que actualment es troben als fons museogràfics de la Fundació Joan Miró de Barcelona: un està datat el dia 21 d’agost (FJM-3782) i l’altre el 20 de setembre de 1946 (FJM-3525). Als fons de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca es conserven també dos dibuixos relacionats amb aquesta escultura: FPJM-1409.6a i FPJM-1249. El primer està datat el dia 1 d’octubre del 1958 i el segon, el 7 d’agost del 1964. Miró reprodueix aquesta escultura en un dels grafits al carbonet sobre les parets d’una de les habitacions del seu estudi de Son Boter.
Morfològicament, Maternité guarda relació amb Femme, una escultura en bronze de petit format (28 × 32 × 26 cm), de la qual Miró va realitzar una edició de sis exemplars numerats el 1967 (“ Miró Sculptures” núm. 97, p. 1956 (“Miró Artigas Ceramics” núm. 25, p. 42, i núm. 103, p. 104).
Miró torna una vegada i una altra als mateixos referents, recupera imatges del passat i reinterpreta el seu propi vocabulari de signes, submergit en un procés de constant revisió i descobriment.
Statue, 1975
Bronze
Statue és un exemple d’escultura en bronze que va començar sent una ceràmica, cosa que es repeteix una trentena de vegades a la seva producció escultòrica. El 1956 Miró va utilitzar tres versions similars de les peces ceràmiques titulades Figurine I, Figurine II i Figurine III (“Miró Artigas Ceramics” núm. 79-80-81, p. 88-89) com a punt de partida per a l’escultura Statue realitzada en bronze el 1975 (“Miró Sculptures” nº 336, p. 318). La ceràmica és una tècnica els resultats de la qual són peces úniques i fràgils. En canvi, amb l’escultura en bronze es poden fer tiratges de diversos exemplars, caracteritzats per la seva permanència i el seu caràcter monumental.
Tête, 1974
Bronze
L’escultura en bronze Tête de 1974 (“Miró Sculptures” núm. 311, p. 295) parteix d’un objecte lligat a la producció ceràmica, un con piromètric que s’utilitza per mesurar la temperatura al forn i que aquí completa el rostre de la figura a manera de nas. Aquest era un element habitual en el seu treball amb els Artigas, els quals l’anomenaven “montra” (del francès montre o rellotge de polsera), atès que marca els temps de cocció. Per tant, Miró incorpora un instrument del propi procés en el resultat de l’obra, el magnifica i el dignifica, immortalitzant-lo amb la tècnica de la fosa en bronze.
Oiseau solaire, 1966
Bronze
La figura de l’ocell i en concret aquest Oiseau solaire és una imatge recurrent a la producció escultòrica de Joan Miró.
L’artista en va realitzar diverses versions, en diferents materials i mides i per a diferents entorns, partint de l’edició en bronze de vuit exemplars de petit format de la Foneria Gimeno el 1946 (“Miró Sculptures” núm. 29, p. 47). Aquesta figura de l’ocell reapareix repetidament formant part de les composicions ceràmiques que realitza amb Artigas el 1956. Segons William Jeffett, Miró va denominar les primeres versions d’aquesta escultura simplement “Oiseau” i seria posteriorment que passà a denominar-se “Oiseau solaire”.
La figura augmenta de dimensió en l’edició de cinc exemplars a mida monumental realitzada per Susse Fondeur el 1966 (“Miró Sculptures” núm. 67, p. 80), a la qual pertany l’exemplar en dipòsit a la Fundació, fins a la versió definitiva de 1968 en marbre blanc de Carrara (“Miró Sculptures” nº 64, p. 77) que juntament amb el Oiseau lunaire presideix el Labyrinthe de la Fundació Maeght a Sant-Paul-de-Vence.
El fons museogràfic de la Fundació conserva el dibuix preparatori FPJM-01409.2b, inclòs en un quadern dedicat a l’escultura, a més d’un grafit al carbonet en una de les habitacions de la planta baixa del seu estudi de Son Boter i el motlle en guix d’una de les versions de mida petita (FPJM-TB-000). Miró també va fer un esbós a terra del taller de Mont-roig, tal com recullen les fotografies de Joaquim Gomis de 1958-1959.
Un cop més, Miró recupera la seva pròpia obra i reinterpreta imatges del passat, evolucionant des dels primers exemplars que cabien al palmell d’una mà fins a assolir l’escala monumental.
Femme, 1981
Bronze
L’escultura Femme de 1981 (“Miró Sculptures” núm. 386, p. 357) es va fondre el juliol de 1996 a la Foneria Parellada de Lliçà d’Amunt a Barcelona, segons figura en una carta de Parellada dirigida a la Fundació amb data del 10 de gener de 1997. La peça va poder reeditar-se gràcies a una subvenció concedida pel Ministeri d’Educació i Cultura al 1995 i per la cessió de drets d’autor dels hereus de l’artista.
Una segona edició nominal d’aquesta escultura, anàloga a la de la Fundació Pilar i Joan Miró, forma part de la col·lecció de l’Ajuntament de Barcelona i es troba al vestíbul de la Casa de la Ciutat després de ser donada per Miró el 1983. Tant la Fundació Joan Miró de Barcelona com el Museu Reina Sofía conserven sengles exemplars d’una escultura (“Miró Sculptures” núm. 385, p. 356), de morfologia molt similar, però de menors dimensions.
Cessió drets d’autor pels hereus de l’artista, 1997.
Personnage gothique, oiseau llampec, 1976
Bronze
El 1976 Joan Miró realitza la imponent escultura Personnage gothique, oiseau llampec (“Miró Sculptures” núm. 339, p. 320-321) a partir de l’assemblatge d’una capsa de barrets i el “coixí” d’un jou, magnificats per fer el cap i el cos.
La Fundació Pilar i Joan Miró conserva cinc dibuixos relacionats amb aquesta escultura: FPJM-00697, FPJM-00700, FPJM-00850, FPJM-00979 i FPJM-01416.07b. El dibuix FPJM-00697 presenta una sèrie d’inicials de colors que semblen indicar que, en algun moment, Miró va pensar a aplicar-hi color. Així sembla confirmar-ho un dibuix de la Fundació Joan Miró de Barcelona (FJM-3908), on l’escultura està pintada de vermell, blau, negre, groc i verd. D’altra banda, el dibuix FPJM-00979 datat a l’octubre de 1973 ja inclou el títol “Personnage gothique et oiseau éclair” i l’anotació “s’engrandirà directament”.
Inicialment Susse Fondeur en va realitzar una edició de dos exemplars numerats el 1976. L’escultura de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca és posterior i es va dur a terme a la Foneria Parellada de Lliçà d’Amunt a Barcelona el 1997, gràcies a una subvenció concedida pel Ministeri d’Educació i Cultura al 1995 i a la cessió de drets d’autor dels hereus de l’artista.
Cessió drets d’autor pels hereus de l’artista, 1997
Torse, 1969
Bronze fos a la cera perduda
Com moltes de les escultures monumentals de Joan Miró, l’obra Torse (Miró Sculptures núm. 137, p. 146) s’inspira en la natura i està molt arrelada al paisatge i a l’entorn mediterrani de l’artista. El seu origen es troba en un petit tomàquet de forma inusual la peculiaritat del qual va atreure poderosament Miró. El moment del descobriment i elecció d’aquest objecte natural com a punt de partida va quedar retratat pel fotògraf Ernst Scheidegger en una sèrie d’imatges preses al Mas Miró de Mont-roig i rodalia.
Joan Miró va anar jugant amb aquest element en diferents escultures fins a arribar al format monumental el 1969. La utilitza com a cos de la peça ceràmica Figurine el 1956 (“Miró Artigas Ceramics” núm. 75, p. 86) i en la seva versió posterior en bronze Torse de Femme el 1966 (“Miró Sculptures” núm.75, p.88) així com Femme et oiseau (“Miró Sculptures” núm. 124, p. 136) i Femme (“Miró Sculptures” núm. 125, p. 137) de 1968. A la Fundació Joan Miró de Barcelona es conserva una versió reduïda de només deu centímetres d’alçada titulada Torse de Femme que data de 1966, pàg. 88-89).
L’exploració d’aquesta forma i la progressió cap a la gran escala ha quedat plasmada en un dels grafits que va dibuixar Miró a la paret de l’escala que puja al primer pis de Son Boter.
Dipòsit de col·lecció particular.
Figure, 1992
Ceràmica i bronze
Aquesta escultura va ser realitzada per Joan Gardy Artigas el 1992 (“Miró Artigas Ceramics” núm. 423, p. 348-349). Gardy Artigas es va inspirar en una peça de ceràmica, anomenada Figurine (Projet pour un monument), realitzada per Joan Miró i Josep Llorens Artigas el 1956 (“Miró Artigas Ceramics” núm. 68, p. 81). La figura original de ceràmica i ferro feia únicament 45 × 11 cm. El fet que Miró subtitulés aquesta obra “Projet pour un monument” podria indicar la seva intenció d’ampliar-la amb posterioritat i transformar-la en escultura monumental.
Al llarg de 1956, Miró va realitzar diverses figuretes de ceràmica anomenades “Figurine”. Tant a l’esmentat catàleg raonat “Miró Artigas Ceramics” com a la publicació de José Pierre i José Corredor-Matheos Cèramiques de Miró et Artigas (Maeght Editor, París 1974, p. 204-207) apareixen 21 peces amb aquest mateix títol.
Tres peces ceràmiques d’aquesta sèrie de 1956 titulades Figurine I, Figurine II i Figurine III (“Miró Artigas Ceramics” núm. 79-80-81, p. 88-89) serien utilitzades pel mateix Miró com a punt de partida per a l’escultura Statue realitzada en bronze el 1975 (“Miró Sculptures” nº 336, p. 318),que es troba també als jardins de la Fundació.
Cessió drets d’autor pels hereus de l’artista, 1992.
Tête, 1974
Bronze fos a la cera perduda
El punt de partida de l’escultura Tête de 1974 (Miró Sculptures núm. 321, p. 303) és una galeta d’oli o galeta d’Inca, típica de Mallorca. Encara se’n conserva l’original a partir del qual es va fer un model en guix i que s’aniria engrandint amb l’ajuda d’un pantògraf fins a assolir la mida monumental que l’artista buscava per a la seva obra.
El tema de la galeta d’oli reapareix en diferents dibuixos preparatoris de Miró que es conserven al nostre fons documental i fins i tot en un dels grafits de Son Boter, fins a materialitzar-se en l’escultura en bronze Constellation de 1971 (“Miró Sculptures” núm. 221, p. 218), en dipòsit.
Un cop més, un objecte corrent i en principi efímer i d’un sol ús, s’immortalitza a través de la tècnica de la fosa en bronze, material lligat a la permanència i la monumentalitat.
