Rosa Tharrats. “Refugia”

Rosa Tharrats sovint crea a partir de la interacció entre els regnes mineral, vegetal i artificial, i el seus temes més recurrents són la transformació, la simbiosi, el procés, la compilació, la unió de la vida microscòpica i macroscòpica, el visible i l’invisible i la recerca de l’equilibri subtil entre els materials, així com els contrasts.

El seu arxiu de materials, sempre en procés i estudi, prové de la compilació, de la reunió de teixits, de peces de roba antigues i noves, i d’altres objectes trobats. El seu objectiu prioritari és establir narracions sensorials, amb capes de significat diferent, a través de l’art i la moda.

Text de Chus Martínez    

El llenguatge col·loquial està ple d’expressions que fan referència a la pell. Tenir la pell molt dura per a referir-se a aquells que amb prou feines poden sentir emocions o estar amb els nervis a flor de pell per a descriure aquells moments on les emocions ens depassen. Fa molt pocs anys es va descobrir que la pell no és simplement el recobriment del nostre cos però un òrgan més. La proliferació de materials plàstics transparents —aquests plàstics fins que ho recobreixen tot— ens ha tornat una mica com ells, incapaços de pensar en la glòria de sentir el món a través dels porus.

La veritat és que si haguéssim de pensar en una manera radical de canviar el món, el més senzill seria advocar per un canvi de pell. Imagineu la sorpresa si la pell i els seus pigments canviessin de color a conveniència i no fos un tret que un hereta en néixer. Imagineu què passaria si fos impossible distingir la identitat de ningú per la seva pell, si fos impossible discriminar per la pell. Us preguntareu quina relació hi ha entre aquestes disquisicions sobre la pell, el plàstic i la identitat i l’obra de Rosa Tharrats.

L’interès de Rosa Tharrats pels teixits cal pensar-ho com un interès per la possibilitat d’inventar criatures amb una altra pell. En tenir una altra pell, immediatament les seves escultures ja tenen una altra lògica i una altra manera de ser al món. Penseu per un moment en la història de l’escultura occidental. Molt abans que els mitjans socials, l’escultura, durant segles, cultiva un culte al cos humà, el cos blanc, el cos heroic. No creieu que hagi estat una tasca fàcil per als artistes poder parlar d’altres cossos. Cossos no només físics sinó cossos mentals, imatges de cossos que existeixen en dimensions més enllà del que és real però que són capaços d’interactuar amb la realitat atorgant-li un altre sentit.

Rosa Tharrats n’és una. La seva obra és un esforç per pensar com en aquest món cada cop més cruel podem encara inventar mons. Mons simples però posseïdors d’una mida fantàstica. Ursula K. Le Guin, una escriptora americana que us recomano, va escriure: “Tots hem d’aprendre a inventar-nos una vida, crear-la, imaginar-la. Necessitem que ens ensenyin aquestes capacitats; necessitem guies que ens mostrin com fer-ho. Si no ho fem les nostres vides acaben sent controlades pels altres.” ^[1] Siguem inventors com Rosa Tharrats

^[1] Frase de “Les instruccions de l’ús”, text inclòs en el llibre Contar és escoltar (Cercle de Tiza, Madrid, 2017).