Reobertura de l’Espai Estrella. Inauguració de les exposicions “El Miró de Son Boter” i “Rif Spahni. Instant i memòria”. 14.10 __ 19 h.

L’Edifici Moneo, seu de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, celebra el seu 30è aniversari amb la reobertura de l’Espai Estrella i les exposicions “El Miró de Son Boter” i, de forma paral·lela, “Rif Spahni. Instant i memòria”.

Acte d’inauguració; divendres 14 d’octubre:

• 19 h, benvinguda i parlaments.
• 19.30 h, “Ballant amb els estels”. Actuació performàtica de dansa a la coberta de l’Edifici Moneo a càrrec del ballarí i coreògraf Hugo Fanari.
• 19.45 h, recorregut per les exposicions “El Miró de Son Boter” i “Rif Spahni. Instant i memòria”.
• 20.30 h, còctel i festa d’inauguració als jardins de la Fundació.
• 22 h, cloenda.

Confirmació d’assistència

La Fundació compta amb tres edificis singulars que constitueixen un dels conjunts arquitectònics més valuosos de Mallorca. El Taller Sert, estudi dissenyat per l’amic i arquitecte Josep Lluís Sert i construït l’any 1956; Son Boter, una possessió típica mallorquina de caràcter rural que data del segle XVIII, l’edifici més antic de la Fundació que es converteix en el segon estudi de Joan Miró a Mallorca; l’Edifici Moneo, seu de la fundació, dissenyat per Rafael Moneo i inaugurat el 1992. Les dues primeres construccions s’han declarat béns d’interès cultural (BIC).

L’Edifici Moneo va ser projectat pel reconegut arquitecte Rafael Moneo, guanyador del Pritzker Arquitecture Prize el 1996. És el resultat de la donació de Pilar Juncosa, viuda de Miró, que el 1986 cedeix uns terrenys i 42 obres del seu marit perquè siguin subhastades per Sotheby’s a benefici de la institució.

L’Espai Estrella de l’Edifici Moneo va haver de tancar per a sotmetre’s a un procés de rehabilitació, manteniment i seguretat, tal com ja es va fer el 2017 amb el Taller Sert. La direcció de l’obra, l’ha duita a terme l’Àrea d’Infraestructures de l’Ajuntament de Palma.

La zona on s’han centrat els treballs de rehabilitació ha estat, principalment, la coberta d’aigua que dona la benvinguda al visitant. Una espècie de trompe-l’oeil que simula acostar la mar i l’horitzó a l’observador, una manera d’emular la visió de què gaudia Miró. Després de múltiples tràmits i estudis preliminars, finalment s’han pogut reparar les deficiències i es posa així aquest important patrimoni immoble novament a l’abast de tothom.

Quan als 66 anys finalment comença a treballar en el nou taller dissenyat per Sert, Miró no dona per finalitzada la cerca del seu definitiu territori de creació. Els estudis de Joan Miró a Mallorca s’amplien l’any 1959 amb l’adquisició de Son Boter, possessió del segle XVIII contigua a Son Abrines, que juntament amb el Taller Sert (1956) i l’Edifici Moneo (1992) configuren la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. En aquest territori creatiu Miró hi va treballar ininterrumpidament fins a la seva mort el 1983 i hi crearia una tercera part de la seva producció artística.

El Miró de Son Boter és molt diferent del Miró del Taller Sert. La manera de treballar a Son Boter i el format de les obres és diferent, com també ho és la relació amb el propi espai de l’arquitectura. A Son Boter, Miró es troba amb unes estances carregades d’històries on encara ressonen els esperits del seu passat. Son Boter és la cova, el retorn al ventre de la mare, on des del primer moment Miró s’ha sentit a casa.

És conegut l’impacte que li va provocar l’edifici de Sert i com abans de començar a treballar va sentir la necessitat de fer-lo seu, creant una segona pell que es superposés a l’arquitectura, la qual tot i així manté la seva independència. En canvi a Son Boter, la presència de l’artista i la seva obra es fonen amb la construcció; el traç mateix de Miró acaba formant part dels murs, els esquits dels tríptics traslladats al paviment, els seus objectes trobats i escultures colonitzant i transfifigurant l’espai. Tot l’edifici es converteix en un enorme “bloc de notes” on podem “llegir” i interpretar el procés creatiu mironià a través de les seves empremtes.

Son Boter es va dedicar als grans formats, escultures i projectes d’obra pública, a més dels tallers d’obra gràfica que li evitaven desplaçaments a Barcelona. És aquí on Miró definitivament dona el salt a la tercera dimensió, traspassa la superfície de la tela i arriba a aquella multitud anònima a la qual sempre havia aspirat; sigui amb l’experiència immersiva dels tríptics, les pintures de grans dimensions, les escultures per a espais públics o el tiratge d’estampes a l’abast d’un públic més ampli.

Aquesta exposició temporal presenta una visió de la nostra col•lecció en relació a l’estudi de Son Boter, estructurada al voltant de grups conformats per una selecció d’obres que defineixen un mateix projecte i sempre acompanyades pel suport gràfic que revela la seva presència dins l’espai, amb el qual formaven un tot indivisible. Les sales expositives, com el propi Son Boter, es converteixen així en una transcripció directa del procés creatiu mironià, des del primer grafit o dibuix fins a l’obra acabada, passant pels objectes, esbossos i maquetes que han conduït a la seva conclusió.

A Son Boter l’artista es fa immens, s’imposa a l’edifici. Al Taller Sert la seva intervenció és més quirúrgica; l’obra de l’artista i de l’arquitecte conviuen. A Son Boter esdevenen una única cosa. Quan entrem a Son Boter, només Miró ens envolta.

L’exposició s’ha organitzat en col·laboració amb el fotògraf i s’estructura en tres àmbits que recullen diferents mirades i complementàries a l’espai de Son Boter.

Les fotografies en blanc i negre de la primera part de l’exposició capten un instant suspès, just abans del naixement de l’obra: jocs de llum, ombres, objectes, grafits i fragments de Son Boter. La tensió del moment previ a la creació es recrea en l’observació i l’acció del fotògraf mateix i en la seva intenció d’intentar captar-la. Ara és ell qui, com Miró abans, s’amara de l’espai i es deixa endur per la seva vibració i la càrrega del passat, del qual Miró forma part. Cap dels dos sap on el durà l’obra ni com acabarà. “Em deix dur per aquesta energia, pel que veig, el que sent i el que l’espai em demana”.

Les traces, les marques i les restes que queden al final del procés creatiu és el que recull la segona part de l’exposició, amb les fotografies magnificades de les taques de pintura damunt el paviment. Un exercici d’observació que va més enllà de la representació i dona pas a la interpretació; les empremtes que Miró ha deixat a l’edifici no són només taques de pintura, sinó evidències que permeten reconstruir la seva memòria, les energies, els moviments i el temps de l’artista. “Un moment de reflexió enfront de l’obra, deixant degotar el pinzell, pensant com continuar.”